Ja fa un més i mig que vam tornar de l’estada a Palestina i crec que encara estem en procés d’assimilar l’experiència que vam viure. Després d’arribar d’aquest viatge, persones del meu entorn i familiars i amistats més properes van respirar tranquil·les, ja que la gran part d’elles estaven força preocupades perquè m’anava a un lloc perillós i en conflicte. Per això el primer que vull dir és que en cap moment vam tenir la sensació d’inseguretat en cap lloc del territori palestí, al contrari ens vam sentir com a casa!.Després de tornar també en sóc més conscient de que molta gent no vol saber que els palestins estan patint, no tenen ganes tampoc d’involucrar-se en un tema que no és el seu problema, “perquè ja prou problemes tenim i prou problemes hi ha al món, com per ficar-se en un de tant complicat...”
Si més no, penso que he tingut la sort de poder compartir les impressions del viatge amb algunes persones molt properes i sensibles al tema, ja que realment, després de tornar, necessites explicar d’una manera o altra el que has vist i sentit.
En aquest viatge hem tingut oportunitat d’anar encaixant peces del gran trencaclosques que és la situació palestina. Hem visitat diferents associacions i comitès que treballen en diferents problemàtiques de la realitat palestina tant a nivell de ciutat com a nivell rural. Tant en “l’arxipèlag” palestí com en territori israelià. També hem pogut contrastar la situació dels palestins des d’un punt de vista social, de salut, educatiu, cultural i institucional. Hem pogut parlar amb palestins cristians, amb palestins musulmans i amb jueus pro-palestins. Hem visitat diferents camps de refugiats. També hem pogut visitar part dels punts d’interès històric i religiós.
Em venen a la ment moltes imatges i situacions que a tot el grup ens han produït sentiments de tristesa, impotència i vergonya de que els nostres estats europeus siguin uns còmplices més del que passa a Palestina. Són situacions impensables per “al nostre món civilitzat i occidental” que vam veure, vam viure i vam escoltar. Són tantes que és molt difícil poder transmetre tot el que ens han fet sentir però aquí teniu una petita mostra.
El primer cop al cap va ser la visita al mur de separació que impressiona per la seva magnitud i que condiciona en tots els aspectes la vida del poble palestí. Després,tot seguit, sense quasi respirar arriba tota la resta:
- els checks-points que recorden al feixisme més radical i als laberints que fan servir per estudiar els comportaments dels ratolins als laboratoris; les cues que han de fer els palestins des de les tres de la matinada per poder passar el control del check point i no perdre la feina, estudiants universitaris als que arbitràriament no deixen passar per anar a la universitat (sobre tot en època d’exàmens), persones que necessiten assistència mèdica urgent i als que deixen abandonats a la seva sort; persones què senzillament no tenen permisos per moure’s a altres zones (d’Israel o de Palestina), per exemple el nostre encantador guia palestí que ens va acompanyar durant gran part del trajecte (el Samer) però que no ens va poder acompanyar a Natzaret o a Jerusalem.
- els carnets d’identitat de color diferent per als palestins on indica si són musulmans o cristians, les matrícules dels cotxes de color diferent que senyalen que no són jueus en un estat de jueus;l
els entranyables avis que vam conèixer al camp de refugiats de Nablus, que van ser expulsats de casa seva al 48 per l’exèrcit britànic i ens van explicar la seva història;- l’escassetat d’un recurs tant fonamental com l’aigua (aigua que pertany als palestins!);
- l’arbitrarietat dels soldats israelians per parar en qualsevol moment qualsevol autobús que estigui ple de palestins “per comprovar la documentació” ja revisada als checks-points;
- les demolicions de cases, l’expulsió de famílies palestines de casa seva, les ocupacions del colons de cases palestines, els assentaments il·legals, que envolten i ofeguen cada vegada més a un poble ja ofegat i empresonat;
- la mirada dels nens que es clava a la teva ànima quan et miren i et diuen que han perdut la innocència de la infància; nens que parlen de política i no de jocs;
- la manca de llibertat, la manca de drets, la manca de seguretat personal, la manca d’esperança, la humiliació constant, la violació constant dels drets humans, el missatge subtil que es llegeix en qualsevol racó dels territoris palestins que vol transmetre l’estat d’Israel als palestins: que no són ningú, que volen esborrar la seva existència i la seva història com si mai haguessin existit; que la seva terra ja no es la seva terra, ni casa seva es ja casa seva, ni la seva aigua,és la seva aigua, ni tan sols la que cau del cel.
I tantes altres coses que em fan preguntar perquè? Com pot ser que tot això estigui passant? Com podem permetre aquesta barbàrie? Com podem mirar a una altra banda? Com podem deixar que passi?
Em pregunto una i altra vegada sense obtenir cap resposta com pot ser que un poble tan castigat i perseguit com ha estat el jueu sigui capaç de sentir-se amb el dret d’ocupar un territori que no és seu, de robar recursos i terres i cases, i innocència i vides i dignitat i no els importi res el patiment d’un poble germà, amb la plena convicció de que aquell territori els pertany. Per què? I perquè els nostres estats ho permeten?
Em quedo amb moltes coses del viatge, però destaco sobre d'altres, l'hospitalitat en majúscules dels palestins, el seu humor, el seu somriure i sobre tot la seva fortalesa i capacitat de resistir a una experiència tan crua com la que estan vivint diàriament, perquè com ens van dir en Beit Ummar (un poble rural envoltat per 6 assentaments jueus), “només amb el fet d’estar aquí, encara que no facis res més que estar aquí, ja és resistir”.
També tinc una sensació estranya d’irrealitat, de que no pot ser veritat el que he vist i he sentit, tot i que només ha estat una mil·lèsima part del que viuen i senten els palestins diàriament, i m’he quedat amb la sensació de “aquí us quedeu amb els vostres problemes” que jo ara marxo, a casa meva, amb la meva llibertat, els meus drets, la meva feina, la meva aigua.
Per cada una de les situacions que he esmentat, podria explicar infinites sensacions, però estic convençuda que per més que expliqui el viatge, hi ha moltes sensacions impossibles d’entendre fins que no estàs allà i ho veus i ho sents en primera persona.
Després de l’estada a Palestina, necessitem explicar aquesta experiència, és així com altres companys del grup han escrit articles i vivències sobre el viatge molt interessants que també us convido a llegir. Val la pena dedicar-li uns minuts. Us passo els enllaços!
http://www.gara.net/paperezkoa/20100920/221556/es/Del/sionismo/heredado/a/la/defensa/de/la/tierra/palestina/
http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2010/09/el_nen_que_no_ha_pogut_creixer_16948.php
